¿Es lógico que 3 millones de barceloneses no podamos descansar porque 10.000 gilipollas se empeñen en demostrar públicamente su alegría hasta altas horas de la madrugada? ¿Alguien sabe por qué ese 0,33% de la población goza de total impunidad para saltarse el código de circulación, la legislación vigente sobre ruidos y la "famosas ordenanza de civismo"?
El partido acabó a las 23h del domingo y hasta las 5h del lunes he tenido que soportar alardes pirotécnicos, coros de borrachuzos y primates oligofrénicos aporreando claxons. ¿Es que a esas horas ya solo multan los radares?
Si eres unos de los gilipollas que me ha impedido pegar ojo esta noche, o político municipal, o periodista exaltado y por casualidad lees esto solo tengo una cosa que decirte: MECAGOENTODOSTUSMUERTOSMASFRESCOS!!!!
No soluciona nada, pero que a gusto me he quedado... _
I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid no em puc resistir a recomanar la nova serie que emet cuatro* els dimecres a la nit: Dexter. Un paio al que tothom considera perfecte: els seus veins, els seus companys, la seva núvia, la seva germana,... però que és un perfecte psicòpata.
Reyes, príncipes, presidentes, vicepresidentes, ministros, jefes de la oposición, presidentes autonómicos, periodistas fachorras, y todo tipo de parásitos que no tienen ni idea de fútbol(y que ni siquiera les interesa),... Todos corren a hacerse una foto junto a la selección para asociar su imagen a unos triunfos cuyo mérito es, única y exclusivamente, de los jugadores y de los técnicos. _
Tothom diu que és l'estudiant més intel.ligent de l'any però, si el que aquest paio entén per diversió és sortir a la portada d'un diari de tirada nacional amb un llibre al cap, potser resulta que no és gaire espabilat. _
Apa, bona revetlla tothom i vigileu, que aquests dies de revetlla és molt senzill agafar una borratxera d'aquellas que acabes perdent el coneixament, la cartera, el carnet de conduir, la virginitat o ves a saber que. Fins i tot pots acabar tenint més pérdues que Concha Velasco, asco, asco, asco,....
Las nostres pregàries han sortit efecte! Ha arribat el moment que molts estàvem esperant des de fa molt de temps. Que sonin els tambors i las trompetas anunciant la bona nova! Hosana en el cielo, bendito el que viene en nombre del Señor!
Han hagut de passar un munt d'anys d'oportunitats fallides, de falsos rumors, de moments de pèrdua de tota esperança, però per fi, d'aquí a 30 llunes el profeta arribarà a Barcelona. I jo soc un dels 2.400 afortunats que tindà el privilegi d'escoltar la seva veu.
Diumenge. Darrer dia de festival. Tot i que estava esgotat i que a la tarde, a sobre, em vaig estar castigant una mica més el meu fetge a base de vi, vaig sobreposar-me al cansament i vaig trucar a en McEnroe per anar a cremar las naus a l'Apolo.
La idea era veure a The Wave Pictures i als Messer Chups i cap a casa, que al dia següent tocava currar. Però com sempre m'acostuma a pasar quan dic de no tornar gaire tard em vaig liar, em vaig liar, i.... Però com diria Jack el destripador: "Anem per parts"A The Wave Pictures ja m'havia recomanat l'Alex que no m'els perdes(tot i que ell mateix no tenia clar que pogués anar-hi), i he de reconeixer que va ser una molt bona recomanació. Després de veure'ls al yutube m'esperava una actuació en format acústic i en canvi em vaig trobar una versió eléctrificada del temes que havia escoltat.
El bolo va resultar força potent i las cançons, tot i que en alguns moments van abusar dels solos de guitarra, no van perdre el feeling original. Es nota que a aquests nois els hi agraden força els Television. Ah, per cert! El bateria és clavat a Stewart Copeland, ja se que es una dada que no aporta res, però si no ho dic revento.
En acabar el concert em vaig trobar a l'Alex que finalment s'ho havia montat per veure el festival(aquest paio és un megacrack). Just acabava de despedir-me d'ell i em trobo a un altre colega que estava apurant el festival. Tots tres vam coincidir en que va ser un bolo molt bo. Després d'això, i amb el nivell d'alcohol en sang recuperat, ja se m'havia passat la pressa per tornar cap a casa.
En aquestes van apareixer els Messer Chups, un grup de St. Petesburg(!!!) que barrejen el surf i el pshyco per construir una divertida banda sonora perfecta per pel.lícules de serie Z. Però clar, l'acudit a la cinquena cançó ja no fa gràcia. Posat a demanar l'any vinent podien portar als inventors del rotllo: The Cramps. Jo llenço la idea, a veure si cola! Com que vam sortir força animats vam decidir anar al Odi a pendre la penúltima i de pas fer balanç. Vam arribar a la conclusió de que el PS és un festival on només anem gilipolles. Gilipolles per que s'ha de ser molt gilipolles per comprar l'abonament messos abans sense tenir ni idea del cartell del festival. Gilipolles, per que el cartell està fet de bandes que desconeixem en un 80%. I més gilipolles encara per que els caps de cartell, a sobre, acostumen a ser velles glòries que venen a fer un exercici de revival.
Però de tots el festivals per gilipolles que conec aquests és l'ùnic que val relament la pena. Salut, que'l fotin al Deidrim, i fins la propera edició. -
Per anar escalfant motors vam començar la jornada amb els Kinski, un grup al que segurament li van posar aquest nóm per la semblança física del cantant amb l'actor. Es nota que aquesta gent són de Seattle per que sonen com si els Black Sabbath s'haguessin empollat tota la discografia grunge. A mi no em van desagradar(potser per que vaig ser jeviata...), tot i que em quedo amb els originals.
Ens vam apropar a veure a Rufus Wainwright però no vam aguantar ni cinc minuts. Allò era com un anunci de matalassos: totes las cançons interpretades per Rufus produien una profunda somnolència a tothom que las escoltava. Potser per un format tant intimista l'haurien d'haver programat en un escenari més adient. Zzzzzzzz....
Vist el panorama vam aprofitar per avituallar-nos mentre escoltavam de fons als Clipse. Hip-hop sense sorpresas, o sigui una copia dolenta de coses que ja s'han fet. I encara semblaven més dolents comparant-los amb els Public Enemy de dijous. Sort que els kebabs estaven de conya...Havia arribat l'hora d'un dels plats forts del festival: Enrique Morente&Lagartija Nick interpretant Omega. "Espero que tenguemos una buena noche" va dir Morente en començar l'actuació. I la van tenir. Tot i que, com que jo ja els havia vist fa anys, havia perdut el factor sorpresa, l'actuació va ser memorable.
L'estructura del bolo no havia canviat: inici a capela amb palmeros, introducció amb instrumentació flamenca i concert propiament dit combinant flamencs i roquers. El que si que va canviar van ser las versions de las cançons i sobretot la manera de ficar la veu de Morente entrant i surtint de compàs constantment. Intensitat i emoció. La gallina de piel, com diria Johann.
Després tocaven Dinosaur Jr.(que per cert ja fa temps que s'haurien de dir Dinosaur Senior), un d'aquests grups que tenen alguna cançó que m'agrada, però que mai gastaria els meus diners en comprar-me un dels seus discos. Suposo que la espantosa veu del cantant té molt a veure. Ni m'agradaven al seu moment ni m'agraden ara.
Com que ja ens haviem avorrit prou amb l'amic Rufus vam decidir pasar dels Tindersticks i anar a veure a Les Savy Fav. I ens ho vam pasar de conya. Va ser un dels shows del festival . Impresionant el cantant sortint de l'escenari abans del concert per escalfar l'ambient i de pas agafar unas canyes(de bambú, no de birra) per apareixer després com si fos el bruixot de la tribu.El paio es va disfresar, es va mig despullar, es va dutxar amb vodka negra, es va revolcar en confetti,... Jo el definiria com una barreja de la provocació de Leo Bass i de l'energia de l'Iggy Pop. La seva preséncia a l'escenari arriba a ser tant potent que fins i tot fa que la seva música quedi rel.legada a un segon plànol(per això prefereixo penjar un videoclip ennloc d'un directe) Just en acabar el concert em vaig enterar per comentaris del públic que el concert dels Shellac havia estat de conya. I es que com cada dia encara que marxis content pel que havia vist, sempre et queda la sensació haver-te perdut alguna cosa interesant. Com per exemple quan Dj Assault va demanar amablement a cops de puny a Dj Allen que donés per finalitzada la sessió per poder començar ell la seva. Fa pinta de que el guanyador del combat per unanimitat va ser Dj Assault.
Divendres començava amb The Sonics i Portishead(again), aquesta vegada en petit format. Com que no em venia de gust tornar a repetir l'experiéncia del dia anterior vaig optar per começar el dia amb una bona sessió de garatge. I va estar tot un encert.The Sonics són contemporanis del Beatles, però malauradament no van triomfar gaire. El seu rock aspre, precursor del só dels Stooges o dels MC5, era massa dur per las radiofórmules de l'época i han hagut d'esperar dins ara per disfrutar del reconeixament que no van tenir al seu moment. Home, no és mouen gaire, però conserven encara la veu, las ganes i tenen tot un arsenal de cançons que fan imposible estar-se quiet. Jo si arribo a la seva edat vull ser com aquesta gent(però sense codi de barres). Quina marxa! En acabar el concert s'em va girar McEnroe i em va dir: "Jo per mi com si marxem ara mateix. Ja he vist el que havia de veure. Res del que vingui ho podrà millorar".
Vam provar pels diversos escenaris i com res del que hi havia ens interesava gaire vam aprofitar per menjar uns falafels i anar saludant als coneguts, per que encara que aquesta mena de festivals vulguin vendre una imatge cosmopolita, sempre t'acabes trobant a tothom: a l'entrada, a la cua dels tickets, entre escenari i escenari, als lavabos,... De fet aquests festivals són el més semblant a las fires de poble de tota la vida. Només faltàven las atraccions, la tómbola i la caseta de tir... Jo vaig llençant idees als organitzadors...Va arribar l'hora dels Devo. Aquests tampoc és que siguin uns nens precisament però el seu show és força divertit. Amb la seva música 80's propera a Talking Heads i a B52's, las sevas disfreses d'androides i la seva actitud dadaista es van posar al públic a la butxaca de seguida.
Jo no es que sigui un seguidor de la banda però m'ho vaig vaig pasar de conya. I tot i el "coitus interruptus" que va soposar la tallada de corrent a la darrera cançó els paios s'en van sortir força bé i van arrodonir una gran actuació.
Després dels Devo, el no res. Ni Cat Power(ni fú ni fuá), ni Fuck Buttons(soroll sense cap sentit), ni A Place to Bury Strangers(res de nou al món del metal), ni els Model 500(electrónica pelma), ni The Gol Team(una mena de Spice Girls indies), van aconseguir emocionar-me ni una miqueta. A sobre vam perdre de vista a la gent i no hi havia manera de que agafesin el móvil.
Entre que estava força cansat, que els colegas havien desaparegut, que els grups que actuaven no em molaven, que l'únic concert que m'interesava una mica, el de The Rumble Strips, feia pinta de començar a las 4 de la matinada i que encara quedaven dos dies de festival, vam decidir que ja els veuriem en una altra ocasió i vam marxar. _
Desde ayer por la tarde me podeis llamar Padrino. Poque ayer por la tarde aproveché un hueco entre concierto y concierto para ejercer de aguantavelas y "renunciar a Satanás"(juas!).
Aunque no tengo muy claro cual es el rol de padrino que los padres de la criatura esperan que yo ejerza: si el de padrino siciliano, el de padrino enrrollao, o el de padrino de toda la vida. _
¿Es lógico que 3 millones de barceloneses no podamos descansar porque 10.000 gilipollas se empeñen en demostrar públicamente su alegría hasta altas horas de la madrugada? ¿Alguien sabe por qué ese 0,33% de la población goza de total impunidad para saltarse el código de circulación, la legislación vigente sobre ruidos y la "famosas ordenanza de civismo"? 
